Quina manera de començar aquest blog!

Un diumenge sempre ha de tenir grans dosis d'emocions, ja que sinó es pot convertir en el pitjor dels dies de la setmana. Aquest no en va ser cap excepció. Tot va anar rutllat i podríem dir, que havia de ser una jornada davant dels apunts, que va acabar convertida irremeiablement amb una diada nacional de televisió, amb continues excursions a l'ordinador on comprovaba si ja havies arribat.

El dia augurava emocions i és que la Fòrmula 1 i una final del Roland Garros juntes, no són aptes per a cardíacs. Els minuts passaven lents i Fernando Alonso i tot el regitzell de pilots disposats a cremar milions, com qui parpelleja, ja eren a la pista esperant que s'apagessin els semàfors.
No em posaré a narrar la cursa, tampoc em ve de gust. Alonso guanyant amb una superioritat manifesta i deixant el kaiser a més de 10 segons de distància, una barbaritat vaja. Moltes vegades però, el segon plat acostuma a ser millor que el primer. Rafa Nadal i Roger Federer esperaven a la pista amb el piloteig inicial, que comencés el seu partit, programat a les 3 de la tarda i que va començar amb una mica de retard.

Els dos millors tenistes del moment reunits sobre una mateixa pista, l'argila vermella de Roland Garros. Les coses no van començar bé per Nadal. El manacorí anava de bòlit d'una banda a l'altre de la pista, mentre Federer s'ho mirava, centrat a la pista, o pujant a la xarxa. Un dels millors partits que recordo. Amb Federer dominant al màxim el primer set (6-1) i amb un Nadal inmens remuntant i guanyant els següents tres sets i enduent-se la victòria. Gràcies Rafa, amb tardes així qualsevol no vibra.

Rafa Nadal guanya el darrer punt del partit davant Federer i l'alegria es desborda. Comentaris Televisió Espanyola.


Nadal és entrevistat per Àlex Corretja a peu de pista i recull la copa emocionat, escoltant l'himne espanyol.