Un bon concert ... a Manlleu!

De bons concerts en fan realment a molts llocs. Grups mundialment famosos que visiten escenaris i que omplen a reventar, pavellons, pistes o camps de futbol. Però per aquí la comarca, no estem realment acostumats a tenir visites com la d'aquest diumenge (si,si, DIUMENGE, quin dia per fer concerts!).

El quintet basc la Oreja de Van Gogh va visitar Manlleu per promocionar el seu quart àlbum, Guapa, que acaba de veure la llum. Amb Amaya Montero com a màxim exponent, el grup nascut ja fa 10 anys, va aconesguir reunir les 10.000 persones que cabien al recinte que l'Associació Pro Ateneu, organitzadora de l'acte, havia preparat per l'acte.

En total, gairebé dues hores al compàs de les noves i les velles, les classiques, cançons de l'Oreja, vam poder disfrutar d'un espectacle de llum i color i sobretot de música, que oferien el quintet basc. Aquest pop melòdic, alguns diran que excessivament comercial, però que descriu realment situacions humanes, i que sentim tots, ens agradi o no akesta música. Personalment, va ser un molt bon concert, com un dels que feia temps que no vivia.

Llàstima que l'Organització posés la nota negativa regirant totes les bosses, bolsos i motxilles en busca d'entrepans i begudes i llençant-los indiscriminadament, sense pensar en els més desfavorits d'aquest món, que s'haguessin matat per un trist entrepà dels que ells van llançar. Si no es poden entrar entrepans ni begudes, que avisin, però no d'aquesta manera.


Videoclip del nou single de LODVG, Muñeca de Trapo des del seu nou disc Guapa.

Quin Gran Premi més descafeïnat!

No recordo, des de fa molts anys, un Gran Premi de Catalunya tant accidentat com aquest. Havíem canviat de lloc per a l'ocasió. I la veritat, valia i va valer, la pena. Esperàvem veure un gran duel Pedrosa - Rossi. O si més no, que Capirossi o Melandri plantessin cara a Rossi i aquest no ho tingués tant fàcil per guanyar. Però als entrenaments la cosa ja es va torçar. Pedrosa no va poder passar de l'11è lloc i les previsions d'una caiguda a la primera curva eren evidents, anava al mig del pilot central, juntament amb pilots impulsius que ho donarien tot per guanyar llocs abans de la primera curva.

Les carreres de 125cc i 250cc havien anat sobre rodes (mai millor dit) i ningú esperava tant espectacle a la de Moto GP. Tothom ja estava assegut al seu lloc i no era com les altres curses, en què es veia a gent voltar sota la tribuna, anant a comprar o demostrant un interés 0 per les categories inferiors. La sortida va ser en bloc i Sete Gibernau va aconseguir remuntar posicions des de la 13a posició on sortia. Tot i això, a final de recta, Gibernau va tancar-se i va anar contra Loris Capirossi, que seguia amb la seva traçada. La topada va ser lateral i la mala fortuna va tornar a fer acte de presència. El fre davanter de la moto de Gibernau, s'enganxava amb la cúpula de Capirossi, i aquest s'activava, fent volar al pilot barceloní. Per culpa d'això però en sortien greus perjudicats. El mateix Loris Capirossi, Marco Melandri, Randy De Puniet, Dani Pedrosa i Anthony Hopkins.

El Gran Premi va quedar envaït per la confusió i ningú sabia realment l'abast de les lesions de tots els pilots. Però més d'un vam respirar tranquils al veure com ni De Puniet, ni Hopkins, ni el més important, Pedrosa, patia grans mals al tornar-se a aixecar i sortir pel seu propi peu. Més fotut ho tenien Loris Capirossi, Sete Gibernau i Marco Melandri, que per uns moments no es movia. La bandera vermella va onejar ràpidament i la carrera es va veure abortada abans de que s'acabés el primer gir.

Nova sortida i Hopkins que té problemes. Sortida endarrerida, i a tornar-hi cinc minuts més tard. Al final la sortida va ser bona i tot i que Pedrosa va quedar relegat a l'11è lloc, va poder anar remuntant lentament fins que una relliscada el va deixar fora de combat. Ell mateix reconeixia però que en l'inici de la nova cursa, encara portava l'ensurt a sobre. Al final, també retirada de Toni Elias i Valentino Rossi imposant-se sense cap mena de problema.

Qui persegueix, aconsegueix!

Fa molts anys recordo que com sempre l'Òscar no volia deixar de jugar a aquell joc que a la resta de mortals, ens divertia, però més d'un cop ens acabava aborrint. "Lladres i Polícies", provava sort sempre. Mai n'havia dubtat, li agradava i a més, influia en el seu futur. "I tu què vols ser de gran?", "jo, polícia", explicava ell. Sonava realment a una paranoia d'un d'aquells joves que encara no ho tenien massa clar. La neura es va fer gran i poc a poc, va fer-se cada cop més forta. Perquè... quan un torna a fer la mateixa pregunta als 14 anys i la resposta és la mateixa, les coses no poden anar molt lluny. I no, no hi han anat. El camí ha sigut llarg hi ha calgut molta lluita, per part d'ell esclar.


Oposicions, molts estudis i fins i tot algun fracàs. És el que passa quan es vol arribar a dalt de tot. Passar un temps per Manlleu no li va fer cap mal, sinó tot el contrari. Va aprendre a marxes forcades tot el que poc a poc, li aniria deparant el futur. Però ell volia més poder... i això... aquí Catalunya, només ho tenen els Mossos de Tura, o altrament dits, Mossos d'Esquadra. Va estudiar com un boig i va veure com li tancaven la porta. Era massa jove, li van dir. Però com que massa jove? Si ell ho tenia decidit des dels 7 anys!!!

L'espera ha sigut llarga, els esforços i les lluites contra tot, també. Però qui persegueix, aconsegueix i avui, tots ens n'hem d'alegrar. L'Òscar, ja és mosso. Mosso d'Esquadra. Com que les coses ara ja van en serio, no posaré cap foto seva, la seva intimitat i ara com a cos de seguretat, preval per sobre de cel·lebracions que el puguin posar en problemes. Però, de tot cor, Moltes felicitats crack! T'ho mereixies. I realment, des de fa temps.

FOTO: Una gorra de caporal, no tardaràs gaire en ser-ho, ja ho veuràs.(http://www.polinsignia.com)

Quina manera de començar aquest blog!

Un diumenge sempre ha de tenir grans dosis d'emocions, ja que sinó es pot convertir en el pitjor dels dies de la setmana. Aquest no en va ser cap excepció. Tot va anar rutllat i podríem dir, que havia de ser una jornada davant dels apunts, que va acabar convertida irremeiablement amb una diada nacional de televisió, amb continues excursions a l'ordinador on comprovaba si ja havies arribat.

El dia augurava emocions i és que la Fòrmula 1 i una final del Roland Garros juntes, no són aptes per a cardíacs. Els minuts passaven lents i Fernando Alonso i tot el regitzell de pilots disposats a cremar milions, com qui parpelleja, ja eren a la pista esperant que s'apagessin els semàfors.
No em posaré a narrar la cursa, tampoc em ve de gust. Alonso guanyant amb una superioritat manifesta i deixant el kaiser a més de 10 segons de distància, una barbaritat vaja. Moltes vegades però, el segon plat acostuma a ser millor que el primer. Rafa Nadal i Roger Federer esperaven a la pista amb el piloteig inicial, que comencés el seu partit, programat a les 3 de la tarda i que va començar amb una mica de retard.

Els dos millors tenistes del moment reunits sobre una mateixa pista, l'argila vermella de Roland Garros. Les coses no van començar bé per Nadal. El manacorí anava de bòlit d'una banda a l'altre de la pista, mentre Federer s'ho mirava, centrat a la pista, o pujant a la xarxa. Un dels millors partits que recordo. Amb Federer dominant al màxim el primer set (6-1) i amb un Nadal inmens remuntant i guanyant els següents tres sets i enduent-se la victòria. Gràcies Rafa, amb tardes així qualsevol no vibra.

Rafa Nadal guanya el darrer punt del partit davant Federer i l'alegria es desborda. Comentaris Televisió Espanyola.


Nadal és entrevistat per Àlex Corretja a peu de pista i recull la copa emocionat, escoltant l'himne espanyol.